Pati del Museu de Tortosa

Aquest edifici és, sens dubte, el complex arquitectònic més representatiu del modernisme a Tortosa. L’obra, projectada per Pau Monguió, el 1905, i construïda entre el 1906 i 1908, donà resposta a la voluntat de la ciutat de dotar-se d’equipaments que li mancaven, però també de seguir normatives higièniques. La necessitat de guanyar terrenys al riu per bastir-lo comportà la realització rellevant d’un sistema de fonamentació sobre pilotatges i pilars lligats amb arcs.

Monguió optà per un conjunt de pavellons amb encavallades de fusta i ferro a les cobertes i estructurats simètricament dintre d’un recinte clos per una tàpia coronada d’elements ceràmics vitrificats. El recinte, de planta rectangular, combina els espais tancats i oberts, i adjudicava un lloc concret per a cadascuna de les funcions que s’havien de desenvolupar a l’edifici.

La façana és simètrica respecte al seu eix i està enquadrada per dues torres amb arcuació i cresta contínua. A l’exterior, la utilització combinada de fàbrica de maó vist i ceràmica evoca l’estil arquitectònic mudèjar. Totes les cobertes són de teula àrab, adornades amb carenes i coronaments de ceràmica vitrificada. També existeixen diversos elements de decoració amb aquesta ceràmica a les parets i finestres.

L’edifici funcionà com a escorxador fins a les darreries de 1997 i, l’any següent, començaren les obres per tal de rehabilitar-lo, adequar-lo interiorment i donar-li un ús cultural i museístic. L’any 2012, es va inaugurar a l’antic Escorxador el nou Museu de Tortosa, que havia estat ubicat anteriorment a l’església de Sant Domènec.

Situació: Rambla Felip Pedrell, 3

Autor: Pau Monguió Segura

Any: 1907

Estil arquitectònic: Modernista

Ús actual: Museu de Tortosa

Superfície del pati coberta: 181,20 m2

Superfície del pati descoberta: 223,40 m2

DESPUNTANT

Descobrir i aprendre van de la mà. I moltes vegades no ho associem perquè ens ho passem bé destapant històries que estaven silenciades, desemmascarant rostres que eren desconeguts o despullant figures que mai s’havien sentit tan a prop.

Afegir punts manualment -com si fossin píxels completament ordenats, a diferent escala i a partir d’un escombratge digital- genera el procés que desemmascara alguns rostres que inicialment són desconeguts i despulla siluetes que es mostren borroses. Les gotes inicials es converteixen en taques, les taques esdevenen ombres i els ombrejos entreveuen les figures.

En el descabdellament està la força que insinua allò que no sabem i ens mou a continuar perquè volem aprendre, perquè esperem obtenir resposta i perquè necessitem trobar-hi sentit.

La instal·lació es basa en el trànsit entre el llenç en blanc i tots els punts que estimulen la curiositat del descobriment final.

Instal·lació dissenyada per Cristina Bestratén, arquitecta, docent i directora del festival, i realitzada amb la col·laboració d’alumnes del Col·legi Diocesà Sagrada Família, l’Escola Cinta Curto, l’Escola El Temple, l’Escola de Ferreries, l’Escola la Mercè, l’Escola de Remolins, l’Escola de Sant Llàtzer, l’Institut Cristòfol Despuig, l’Institut Dertosa i de l’Institut-Escola Daniel Mangrané.